23 de febrer, 2008

DE PROPOSAR UN GOVERN ÚNIC... FINS... DEFENSAR LA CREACIÓ DE MOLTS ESTATS PETITS I SOBIRANS

Aquesta setmana, després de treure el tema de conversa amb algun company de classe, he decidit deixar per escrit algunes “cosetes”. L’objecte de reflexió d’aquesta setmana és el “sistema” (dissenyat per l’home) que configura i assenta les bases de la majoria de governs del món: EL SISTEMA DEMOCRÀTIC.

Resumen del contenido, en castellano:
Habla sobre la democracia y los resultados de la misma... y el escoger entre 1) ceder soberanía a entes gubernativos jerárquicamente superiores o 2) crear órganos de gobierno (materialmente) subestatales… pero soberanos (y con plena autonomía de decisión política, de autogobierno). Llegando incluso a buscar la independencia total de ciertas comunidades que por el momento se encuentren bajo el mandato de una comunidad mayor. Es un tema que preocupa bastante en el Estado de España aunque el tema debería preocupar a todas las democracias en general... y viene al caso por lo de la independencia de Kosovo… así como la evidente ineficiencia de los gobiernos para solucionar los problemas mundiales; pues estaria bién saber “qué sistema es mejor”. Asi pues, ¿la discusión es entre democracia directa (es decir, autogestión) y democracia representativa? Debemos entender que no bién bién… el escrito no entra a analizar la conveniencia a nivel de "contrato social" (de Rosseau o Rawls), es decir, en el ámbito individual... sino más bién a nivel “internacional” (como en el caso de la ONU o en menor escala de la Unión Europea) o “intraestatal” (las “declaraciones de independencia” de regiones de ciertos Estados consolidados).


INTRODUCCIÓ:
Moltes coses es podrien dir de la democràcia:
La seva necessitat o raó de ser, un anàlisis comparatiu amb altres sistemes; el lligam entre democràcia i els drets fonamentals; sobre l’existència de llibertats; el motiu pel qual alguns el consideren un dels millors mètodes de govern; criticar l’existència d’una veritable representativitat de la gent; la legitimació del poder o sobirania; el positivisme i la sempre necessària norma superior; de la naturalesa del fet constitutiu d’un ordenament; del iusnaturalisme; la separació de poders; de perquè tots ens sotmetem a una autoritat i sistema de Dret; del grau de seguretat jurídica que generen els ordenaments; de l’estabilitat del poder i de la societat (és a dir, el grau d’imposició que s’aconsegueix i el perquè ningú es qüestiona l’autoritat... que, segurament, deu ser per la naturalesa pròpia de l’home); de l’autotutela del poder executiu; del grau de despesa pública que es pot tenir; bé... entre tants i tants i tants temes.

No obstant, de res d'això va aquest "post" d'avui.

OBJECTE D’ANÀLISI:
“LA CENTRALITZACIÓ VS LA DESCENTRALITZACIÓ (amb una sèrie de qüestions que hi van lligades). Encara que, esclarir que més que entrar en temes de “GESTIÓ dels recursos” (essent tradicionalment el focus la distribució de “diners” [i l’anàlisi de la justícia de la solidaritat dintre d’un mateix país... perquè ja a nivell internacional millor no parlar] i el repartiment del “funcionariat”) parlaré més de temes relacionats amb els resultats d’un sistema basat en la “delegació (o millor dit, i entenet-ho d'ara en endevant com a sinònim de "cessió") de SOBIRANIA” a un òrgan superior o la delegació de poder a ens inferiors o interns dels Estats.


EXPLICACIÓ:
Per començar s’ha de dir que (crec jo) existeixen bàsicament dos sistemes (els extrems que delimiten totes les possibilitats intermitjes) de exercir la sobirania:

A- Tendència a unificar (per ex: la voluntat de crear una Constitució europea amb delegació de sobirania dels estats) i com a paradigma un possible govern únic mundial (per ex: la ONU).

B- Tendència a anar reduint (o diseccionant) l’actual mapa polític per permetre la creació de petites entitats sobiranes (altrament dit “països”) que tindrien un àmbit d’incidència menor pel que fa al nombre de persones que englobarien.

Abans de res, seria convenient deixar clar o marcar alguns punts de partida (les premisses), per anar seguint el raonament lògic d’aquest escrit. Semba convenient entendre que és necessaria l’existència d’alguna mena de govern que englobi un conjunt de persones d’un cert territori... més que res per a que les coses “rutllin” bé (o millor que amb anarquia).

En base a això, veiem els avantatges i inconvenients de triar per l’opció A o per l’opció B:

La "OPCIÓ A", d’allunyar al màxim la sobirania dels territoris per cedir-la a altres òrgans de govern jeràrquicament superiors, planteja diversos PROBLEMES. El principal, m’atreveixo a dir, és que a nivell fàctic pocs governs estan disposats a cedir la seva sobirania, o deixar d’autogovernar-se... perquè uns altres els governin.

- Segons tinc entès, la “democràcia” es basa en aquesta lliure adscripció de les persones a un col•lectiu (el seu país) el govern del qual l’han deixat en mans d’uns quants; i aquestes persones han decidit “voluntàriament” que els governants que ells han triat siguin els qui els manin. Dit d’un altre manera, els ciutadans han decidit “cedir” als polítics la part de llibertat i autonomia pròpia (entesa com a sinònim de sobirania) que ells individualment tenien. I sense dubte existeix un sentiment comú a (casi) totes les persones de que “s’ha d’acceptar i/o acatar aquest sistema de govern basat en la democràcia” ja que la opció contraria seria molt més negativa -

Un altre dels problemes que s’observen és que quan un “neix” ja està “tot el sistema que ens governarà muntat”, i aquesta hipotètica “decisió voluntària” (genuïna al concepte de “democràcia”) de cedir sobirania no és realment tant voluntària... (ja que el sotmetiment a un poder ve imposat en base al lloc on un neix; i això no es pot triar). Per tant, en la meva opinió, la decisió de cedir sobirania a un òrgan encara més lluny de la primera decissió de cessió...sembla que encara allunya més a les persones de la “vertadera democràcia”. Però bé... com veurem després, al meu entendre, això no tindria perquè ser "per si mateix" un vertader problema (sempre i quan no creiem en la democràcia com a millor mètode de govern).

Passem ara als "AVANTATGES" (de cedir sobirania a un govern jeràrquicament superior... o simplement ésser subordinat d'un ens superior). Doncs bé, analitzant els avantatges de que existís un únic govern mundial de naturalesa més "autoritaria" o "dictatorial" que no pas asamblea democràtica (és el paradigma i per tant s'em fa més sencill explicar-ho)... podem observar com, a nivell teòric, és evident que a l’hora de “negociar” (per exemple) com dur a terme certes polítiques macroeconòmiques no hi hauria cap problema. Això es diferencia del que actualment està pasant (existència d’una multiplicitat d’Estats que volen arribar a acords mundials mitjançant la ONU) - i que si vertaderament fos un sistema en veritable funcionament i eficàcia, és a dir, s'arribéssin a acords mundials vertaderament sustancials i vinculants i amb una execució real- tindria el perill de que sorgíssin els “Estats-freeriders”.

I és que si apliquem la teoria econòmica, en moltes de les negociacions actuals de temes que afecten els interessos de tots els Estats, s’hi genera una situació del “dilema del presoner”; és a dir, es produeix una situació en que la millor solució és que tothom cooperi però ningú està disposat a ser el primer en “deixar de guanyar” (per exemple: en deixar de contaminar, o en fer una vertadera inversió per millorar la situació dels països del tercer món)... I encara que existís un parlament mundial (que en teoria el més semblant és la ONU) i s’adoptessin ressolucions unànimes d’aquest estil (és a dir, de les que si tothom tria la opció no tant egoísta o beneficiosa... s’acaben maximitzant els beneficis totals)... tard o d’hora apareixerien els Estats-freeriders (amb el nivell de crispació que això provocaria a la resta de Països complidors del pacte acordat, i fins i tot provocant possibles confrontaments bèlics)... i s’arribaria inevitablement a l’equilibri de Nash. Per això que potser, vertaderament, la ONU (entesa com a representació de tots els Estats del món) ha preferit no fer vertaders esforços per millorar la situació mundial.

Ara bé... que humanament i fàcticament no sigui possible la instauració d’un sistema de governació únic i mundial... no vol dir que no sigui (al meu entendre) la única i vertadera millor opció per acabar amb els problemes de la humanitat. (O si més no per a que no es creïn més problemes al món). I és així...

Per posar un exemple: si cap país “pren la decissió” de deixar de consumir energia i deixar de contaminar els resultats, en temes mediambientals i de sosteniblitat del sistema, poden ser desastrosos. (Ara m’he enrecordat de l’anunci aquell de sostenibilidad.com) Però clar... quin país serà el primer en (per posar un exemple d’hipotètica decisió política necessària d’adoptar de) deixar de consumir el (encara) “relativament barat” petroli i obligar a reduir la contaminació (o el consum) i obligarà a fer servir altres energies (més cares en diners)... amb la decaiguda econòmica estatal (i d’impossibilitats per competir al mercat econòmic internacional) que això implicaria? Cap país, crec jo, farà aquest primer pas... i encara que ho faci, si ningú coopera no servirà de res (ja que recordem que per resoldre el dilema del presoner caldria que cooperéssin tots els “presoners”).

En canvi... amb un únic govern es solucionaria la situació d’equilibri (a la que s’arriba quan s’està davant d’un marc de relacions com les del “dilema del presoner”); bàsicament per que s’evita l’haver de “cooperar” en tant que només existeix un únic “presoner” o govern. Per tant es pot dir que s’elimina la situació de dilema del presoner. Un problema secundari també seria determinar “qui” (o quin òrgan) es capaç de “preveure els resultats” d’una o altra actuació (tenir tota la “informació) per prendre les millors decisions. Però bé, pel que fa a aquest tema jo tinc molt clar quina és la solució.

Si es tria la "OPCIÓ B", de deixar major sobirania a entitats cada cop més petites... Com ja s’ha explicat aquí intervé l’assumpte de que, com més a prop dels ciutadans estigui el govern, s’entén que la forma d’imposar-se (les persones) un govern comú a elles estaria més legitimada des d’un punt de vista democràtic. Aquest aspecte el deixo aquí però vull deixar clar que no per la brevetat del comentari pretenc donar a entendre que no sigui important l’assumpte.

Ara bé, si tothom concordem en que es necessari un govern que solucioni els problemes... Caldria preguntar-se si: vertaderament és necessari que primi el “respecte a la democràcia” (com a valor suprem) per sobre del benestar (i maximització del beneficis) de tots els ciutadans? (Siusplau... cal reflexionar en la pregunta per assimilar-la bé). Doncs bé... en definitiva, sembla que per impossibilitat total (de moment) de la opció A, només quedi “creure en la democràcia” i per tant encaminar-nos cap aquesta opció B. Que com es veu, i segons entenc jo, insisteixo, porta a una solució “ineficient” (des d’un punt de vista del dilema del presoner) ja que els països no son capaços de cooperar. I encara en el supòsit de que s'aconseguís cooperació, el grau "d'inestavilitat" (per no estar en l'equilibri de Nash) que es genera crea un perill de ¿tercera guerra mundial? que potser és (si cabe) pitjor que el "no colaborar".

Un altre assumpte és que dintre d’aquesta ineficiència... es pugui ser més o menys ineficient. I és cert, aquí és quan intervenen tots els temes de com gestionar millor (si centralitzant o descentralitzant) però sempre dintre de la opció B. Per això... què més darà entrar a analitzar aquest assumpte si (al cap i a la fi,) el resultat tan nefast i desastrós i ineficient que prevec de governar (a nivell mundial) emprant l’opció B és tal que, crec jo, no es mereix gaires esforços en pretendre gestionar millor dintre de la opció ineficient. Més aviat, trobo millor, esforçar-me per defensar la "opció A". Seria una tonteria defensar la "opció A" si és segur que aquesta és inviable... però el fet és que si jo defenso la "opció A" no és perquè sigui un “idealista” o un “boig a qui li agrada emprar els seus esforços en una causa perduda” (i quan penso en la opció A no em ve precisament a la ment la ONU com a solució...) sino més aviat penso en el que (per posar un únic text) diu Isaïes 9:6,7... en el qual hi crec.

1 comentari:

Roberto Carballo ha dit...

Se lo recomendaré a mis alumnos, para que reflexionen también sobre el tema. Un fuerte abrazo, Roberto Carballo (www.robertocarballo.com)